Pertanyia a l'Opus Dei des de 1935. Fou ordenat sacerdot el 25 de juny de 1944. Va formar part del Consell general de l'Opus Dei de 1940 a 1975; de 1940 a 1947 i de 1956 a 1975 en fou el secretari general. Era doctor enginyer de Camins. Obtingué també doctorats en Filosofia i Lletres (Història) i en Dret Canònic.

 

Va ser consultor de diversos organismes de la Santa Seu, com la congregació per a la Doctrina de la Fe, la congregació per al Clergat, la congregació per a les Causes dels Sants i el pontifici consell per a les Comunicacions Socials. Treballà al Concili Vaticà II, primer com a president de la comissió antepreparatòria per al laïcat i després com a secretari de la comissió sobre la disciplina del clergat i com a consultor d'altres comissions. Els seus llibres Fidels i laics en l'Església (1969) i Escrits sobre el sacerdoci (1970) són, en bona part, fruit d'aquella experiència. Com a membre de la comissió de revisió del Codi de Dret Canònic, va intervenir també en l'elaboració del codi actual, promulgat per Joan Pau II l'any 1983.

 

El 1975 fou elegit per a succeir monsenyor Escrivà. Quan va ser erigit l'Opus Dei com a prelatura personal, el Sant Pare l'en nomenà prelat. El 1990 va ser designat bisbe per Joan Pau II, qui li conferí l'ordenació episcopal el 6 de gener de 1991.