El paper de l’Estat ha experimentat una transformació en el món occidental. Aquest canvi ha tingut lloc en diverses direccions. En primer lloc, la línia de divisió entre el sector públic i el sector privat apareix més difusa, ja que el primer recorre cada cop més al sector privat per desenvolupar algunes de les seves funcions.

En segon lloc, el concepte de sector públic ha canviat: ja no és l’única institució supraindividual, sinó que el configuren un conjunt més complex d’entitats, tant supraestatals –la Unió Europea– com a dintre d’un mateix Estat –governs centrals, regionals, municipals–, que es reparteixen les competències i es disputen els recursos.

Finalment, amb motiu del naixement d’institucions com ara les ONG, que han assumit un nombre elevat de tasques confiades inicialment a l’Estat, s’ha deslligat del concepte de públic una de les seves atribucions tradicionalment exclusives: el fet de no tenir ànim de lucre.

Noves funcionalitats
Al llarg de l’últim segle, l’Estat ha anat assumint diferents funcions respecte a la correcció de defectes de mercat. És el cas de la regulació de monopolis i del sistema financer; la fixació d’estàndards mediambientals, o d’un alt nivell de protecció al consumidor. En alguns casos, sota el pretext que es volen implantar polítiques de mercat, l’Estat ha tingut una funció activa en la creació de mercat i la promoció de negocis (taula 1).

Taula 1. Funcions de l'Estat 

Tanmateix, el creixement de l’Estat –i, en particular, de la despesa pública– respon sobretot a una altra funció de l’Estat que es pot definir com a millora de l’equitat, és a dir, la redistribució.

D’una banda, el component social de la despesa pública –pensions redistributives, subsidis d’atur– ha augmentat més que el consum públic (taula 2). De l’altra, molts dels components de la despesa que teòricament no són socials tenen, de fet, un component redistributiu: és el cas de l’ensenyament, la sanitat i els sistemes públics de pensions. Per tant, és inútil de pensar en el futur de l’Estat considerant-ne tan sols l’eficàcia relativament a la del sector privat: la redistribució, en molts casos, ha de ser quelcom imposat, per tal que sigui eficaç.

Taula 2. Distribució i evolució de la despesa pública

Font: Banc Mundial, World Development Report, 2001

Cal tenir en compte aquest fet, en fer referència a l’altra ineficàcia, sovint esgrimida: massa burocràcia. No es pot caure en l’error de pensar que qualsevol iniciativa es pot portar a terme com una empresa privada, per dues raons: la primera és que no hi ha un model ideal de gestió d’empreses; la segona, i més important, és que hi ha raons fundades que expliquen per què una activitat pública no es pot portar a terme com si fossin empreses privades:

"There is a role in our society for different kinds of organizations and for the different contributions they make (...). Business can learn from government no less than government can learn from business; and both have a great deal to learn from cooperative and nonowned organizations."
(MINTZBERG, "Managing Government", HBR, maig-juny 1996, pàg. 75.)

Per tant, el sector públic té l’obligació de ser entès no només en termes de ràtios d’eficiència i comptes de pèrdues i guanys, sinó també com una organització que té característiques pròpies perquè, per acord general, té una finalitat diferent al marge del mercat.

Les administracions públiques persisteixen com a instrument per a l’acció col·lectiva, i, com a tal, exerciran la seva influència en el sector privat, en la posició competitiva de les empreses, dels sectors i dels països. Com a conseqüència, tant les administracions com els directius d’empreses han de contribuir al procés de redefinició del paper de les administracions públiques i a la reforma del govern.

Dins d’aquest nou marc, cal obrir un diàleg amb la societat civil i les seves institucions. El Centre SP-SP es crea amb aquesta orientació.